Primera infància (0-2 anys)


Després del naixement, el creixement físic és bastant ràpid durant els dos o tres primers anys de vida, i va desacelerant segons avança l'edat.


Percepció


En referència a la discriminació perceptiva dels bebès, sembla que es pot afirmar que els nens de 5−6 mesos han aconseguit valors similars als adults en relació a la seva discriminació perceptiva. Així doncs, des del moment del naixement, són capaços de percebre algunes qualitats mentre que altres s'aniran desenvolupant en els propers mesos. Això es vàlid per la percepció visual (color, percepció de l'entorn, d'objectes i aconteixements...) i també per altres modalitats: audició, olfacte, gust, sensibilitat cutània, sensibilitat al dolor.... Aquestes modalitats semblen estar interrelacionades entre si, el que fa suposar que la percepció del bebè és bastant similar a la de l'adult, encara que no hi ha dubte de que en etapes posteriors s'anirà afinat.

 

Malgrat també es cert que els estudis realitzats ens indiquen que els bebès es senten atrets en major mesura per estímuls procedents de les persones, concretament pel rostre humà.

 

En el moment de néixer tot el sistema pot ser-hi però, per a que s'estableixi i s'estructuri necessita estimular-se (ex: visió, tacte, etc.). En pocs mesos, com ja hem dit, aconsegueix un bon nivell d'adult. A partir d'aquest moment, l'experiència ens enriqueix (ex: passarem varis mesos per a que la visió passi de borrosa a nítida, tot i que si s'estimula pot seguir un objecte en moviment).

 

 

 

VISTA: als 3-4 mesos tanca els ulls en actitud defensiva, distingeix colors, tot i que la zona cerebral que s'encarrega de la visió encara ha de madurar. El cristal·lí és capaç d'adaptar-se al visionat en distància.

 

 

OÏDA: sent i discrimina. Prefereix la veu humana. Als 3 mesos diferencien el to. Als 3 mesos també relaciona el so amb la distància.

 

 

TACTE: es desenvolupa als 3-4 mesos. El nen explora amb la boca. 

 

 

 

GUST: el gust ja s'exercita al ventre matern.

 

 

 

OLFACTE: al nèixer hi ha una predilecció per l'olor de la mare.

 

Tot ocorre amb interacció amb l'adult, aquest juga un paper fonamental.El que més fascina a un bebè és el rostre humà i convergeixen tots els sentits (tacte, vista, oïda, olfacte i gust).


Desenvolupament sensoriomotor


El desenvolupament més notable en aquesta etapa serà a nivell psicomotor. Aquest nivell de desenvolupament s'utilitzarà com a mecanisme avaluador del estat psíquic de molts nounats.

 

El primer en estudiar-ho va ser Piaget. Aquest va observar que la intel·ligència sensoriomotora es desenvolupa en interacció amb el medi. 

 

En aquesta etapa parlem d'una intel·ligència pràctica, basada en la percepció de la realitat i l'acció que fa el nen sobre ella. No és pròpia de l'ésser humà exclusivament. La intel·ligència pràctica és anterior al llenguatge interpretat.

 

Els principals avanços que s'aconseguiran en la seva intel·ligència sensoriomotora són:

 

Estadi 1: L'exercici dels reflexos (0−1 mes):

 

El nounat té un ampli repertori de reflexos que li són innats, automàtics, de diversos tipus i diferents funcions. Alguns d'aquests reflexes són: el reflexa de Moro o el de Babinski, que es perdran progressivament; altres són reflexes de succió i de prensió, que constitueixen part de la seva adaptació al medi.

 

• Estadi 2: Les primeres adaptacions adquirides (1−4 mesos):


Apareixen les primeres adquisicions, els primers hàbits, malgrat encara no tenen caràcter d'intencionalitat. Això és possible gràcies a que amb la repetició dels reflexos, aquests es tornen adaptatius. Algunes d'aquestes conductes són: xuclar−se els dits polzes de manera sistemàtica, coordinació del reflexa de succió amb el moviment de la mà, coordinació ull−mà...

 

En aquest estadi és quan el bebè comença a ser capaç d'exercir cert control sobre el seu cap. 

 

En aquests dos primers estadis (1 i 2) diem que el nen es basa en el seu propi cos (esquemes primaris: succió, etc. repetició d'accions degut al descobriment i el plaer que li provoquen).    

 

• Estadi 3: Procediments dedicats a perllongar espectacles interessants (4−8 mesos):


Inicialment el bebè no té la percepció real del medi i per tant ha d'anar madurant i anar trobant els seus propis límits i els del medi (tot això ho fa mitjançant els sentits).

 

El nen passa de moviments sense coordinació i involuntaris cap a uns moviments voluntaris i coordinats. Aquest control progressiu obeeix a dos lleis:

 

a. Llei cefalo-caudal: Els músculs que inicialment es van controlant són els del cap i coll.

 

b. Llei pròximo-distal: El control primer seran les parts més pròximes a l'eix corporal (hombro, colze, canell, etc. respectivament).

 

Les conductes es centraran en allò que el nen li resulta interessant, dirigides cap a unes conseqüències ambientals i no centrada en l'activitat del propi cos com esdevenia en estadis anteriors. Aquests esquemes van enfortint els anteriors i es van consolidant les conductes d'exploració del medi. Hem passat d'esquemes primaris a esquemes secundaris (és conscient del que provoquen les seves accions; ex: patalejar, plorar, etc.). Imita les conductes de l'adult si es troben dins del seu repertori.

 

Aquestes conductes exploratòries es veuen afavorides per la capacitat del bebè de romandre en posició sentada sense ajut (6−7 mesos) i per la realització de moviments de braços i peus abans de caminar (8 mesos).

 

Totes aquestes fites no són independents, es van encadenant (sistema d'acció dinàmica), en la que cada habilitat es troba implicada amb d'altres. Una acció motriu és multimodal i depèn tant de la genètica com del medi.

 

Estadi 4: La coordinació i la seva aplicació a situacions noves (8−12 mesos):


El nens seran capaços de repetir esquemes anteriors i d'aplicar−los a noves situacions per aconseguir una fita (equemes secundaris millorats i coordinats), pel que la seva conducta ja adquireix caràcter d'intencionalitat, malgrat encara no es capaç de tenir una representació de la situació en aquesta etapa.

 

L'observació de l'objecte ja ha millorat. Si se li amaga un objecte repetides vegades ell sap que hi és, però la mobilitat encara no es té en compte, per tant, si li traslladem de lloc continuarà anant a on es trobava anteriorment. A aquesta incongruència, és el que anomenem error de subestadi 4.

 

Estadi 5: El descobriment de nous mitjans a traves d'experimentació activa (12−18 mesos):


Aquesta etapa es constitueixen nous esquemes mitjançant l'experimentació activa (mobilitat dels esquemes i reaccions circulars terciàries (ex: tirar un bolígraf a diferents distàncies i veure variacions)). El nen coneix el mitja a traves de l'experimentació, del joc, de l'exploració dels objectes, provocant situacions noves en front d'aquest i el mitjà que l'envolta. 

 

A banda, si ens referim al seu sistema locomotor, el nen ja és capaç d'estar en peu i caminar sol (12−14 mesos), el que li permet ampliar el seu camp d'exploració.

 

Estadi 6: Invenció de nous mitjans a traves de combinacions mentals (18−24 mesos):


En aquesta etapa, són capaços d'aconseguir una nova conducta mitjançant combinacions mentals anteriors a la pròpia acció; mitjançant experimentació interna, s'adelanten a la situació i la resolen. Al final d'aquest estadi, són capaços de construir una representació mental de la situació. Aquesta representació és el que Piaget va anomenar imatges simbòliques (esquemes mentals o simbòlics). Els primers símbols són l'anomenada imitació diferida (jugar a professors, imitar alguna cosa que no veu, etc.)

 

Bona part del desenvolupament en aquest camp, respon a dos progressos els quals es donen en dos fronts: 

 

a. Independència: capacitat per controlar per separat cada segment motor (ex: moure una mà o una altre); entorn als 7-8 anys s'ha assolit del tot.

 

b. Coordinació motriu: Patrons motors en principi independents que s'uneixen i arriben a funcionar de forma més complexa. Un cop automatitzats (als 6 anys aproximadament), el nen no necessita fixar-se amb un sol patró.  


Assoliment de l' esquema corporal


En quan a l'actitud corporal hauríem d'ocupar-nos de l'anomenada "psicomotricitat invisible" (control del to muscular, l'equilibri, control respiratori, estructura espai temps). Aquest control tònic és involuntari i té a veure amb l' activitat intramuscular espontània i el seu control neurològic.

 

Per una altre part, existeix un control voluntari. Així els nens a través de la seva experiència, van regulant el control del to muscular. Com que aquests afecten a grans grups musculars del cos, són determinants per al control postural. 

 

A través de complexes estructures neurològiques el to muscular es relaciona amb l'atenció. El bebè inicialment té una atenció captiva (tot l'atreu) i posteriorment una atenció selectiva (capaç de controlar la seva atenció).  

 

El to muscular té una relació amb el món de les emocions i personalitat (a certes postures un estat d'ànim concret).

En quan al control de l'equilibri, es veu facilitat el primer any pel creixement del cervellet (sota control de mecanismes neurològics, per això no implica tenir un control conscient).

 

El control respiratori, és important per que s'associa també al món de les emocions i la personalitat.

 

En quan a l'estructura espai-temps, està relacionada amb la consciència de les coordenades.

 

La dominància lateral (dretà o esquerrà; la major part de les persones som destres, tot i que en aquesta etapa encara no es troba assolida), es troba ubicada contralateralment dins els hemisferis cerebrals, la mà dreta depèn de l'hemisferi esquerra i la ma esquerra de l'hemisferi dret.

 

La finalitat última de tots aquests factors descrits, és la d'arribar ha assolir consciència del seu propi esquema corporal.


Autoconcepte


La consciència de si mateix no és algo que hi sigui inicialment. Necessita una progessió a partir de l'experiència. Durant el procés juguen un paper vital els adults (dependència biològica).

 

No té una consciència pròpia fins que es vagi diferenciant (de tots nosaltres al tu i finalment al jo).

 

Tots els que l'acompanyen (progenitors, avis, etc.) no tenen cura d'ell d'igual manera (canvis de panyal, banyar-lo, etc.). Aquest és un dels motius que dona peu a començar a diferenciar, això és el que anomenem fenòmen de l'afectància (el bebè és capaç de donar respostes al seu entorn).  

 

Tot el conjunt d'experiències vist conjuntament a un model intern de relacions interpersonals (pares), el bebè interioritza models de relació. La forma de ser tractat és la matriu que li servirà de referència. Això donarà com a conseqüència cap allà als 18 mesos, els fonaments de les bases de l'autoconcepte, el jo existencial (jo diferent als altres). L'utilització de pronoms (jo, tu, etc.), a partir de l'aparició del llenguatge, facilitarà aquesta formació.

 

Wallon diu que als 2 anys s'inicia la crisi de l'oposicionisme (dir no a tot), diferenciació del món i control dels pares i gent que l'envolta. Aquesta crisi sorgirà novament durant l'adolescència.


Memòria


Segons sembla els bebès tenen molta dificultat per a emmagatzemar en la seva memòria. Si es donen condicions d'estímuls concretes, aquestes els ajuden a recordar. Aquest emmagatzematge és fràgil, però al anar evolucionant (als 6 mesos en endavant), són capaços de millorar-lo. A partir de la meitat del segon any el nen és capaç de memoritzar amb major rendiment. Els adults i el context de desenvolupament és important. Als 3 anys però, continua essent fràgil. En el cervell hi ha zones inespecífiques i diverses zones concretes i no concretes. 

 

La memòria no es troba localitzada. Podríem parlar de:

 

Memòria implícita: entrarien en aquesta els aconteixements, experiències, objectes que es poden reconèixer però no recordar. No hi ha desig de recordar.

 

Memòria explícita: és aquella que evoca voluntàriament i en el precís moment.

 

La interacció amb el medi afavoreix les capacitats d'aprenentatge i pensament, i això es fa d'una forma activa. Aquest desenvolupament cognitiu és facilitat per pares, educadors, etc.


Desenvolupament socioafectiu


Tant bon punt neixen, els nens van desenvolupant els processos de socialització, utilitzant per això de l'entorn que els envolta. Els encarregats d'aquest procés són els agents socials (persones, institucions, ...). La socialització suposa l'adquisició de valors, normes, costums, rols i coneixements, que serviran per a possibilitar el desenvolupament de la persona en el seu entorn familiar i social.

 

En aquesta etapa infantil, els agents socials que major influència exerceixen són les persones pròximes al nen, es a dir, els pares, germans, avis, cuidadors, etc. En etapes posteriors, encara sense perdre la seva influència, deixen pas a les institucions, sobretot centres educatius, i cada cop més als mitjans de comunicació.

 

Malgrat la importància de l'establiment dels vincles afectius, sobre tot durant els primers mesos i anys de vida, al principi adopten una postura de confiança, i marxen amb qualsevol, però això tant sols durarà els primers 4−5 mesos de vida, per anar donant lloc a la cautela, el recel i la por cap a les persones estranyes durant el segon semestre de vida. És al finalitzar el primer any de vida quan el nen es reconeix a sí mateix.

 

Dintre dels processos de socialització podem parlar de:

 

Processos mentals de socialització: Adquisició de coneixements− valors, normes, costums, aprenentatge del llenguatge.

 

Normes: el nen es socialitza mitjançant unes normes que s'estableixen dins de l'àmbit familiar i en la societat. Durant els primers anys de vida, les normes imposades pels seus pares, els permeten anar discernint del que és correcte i del que no, i poc a poc les aniran interioritzant en el seu esquema mental, de coneixement. Els valors, les costums, solen venir determinades familiar i socialment, i el nen poc a poc els anirà fent seus.

 

Els valors: són les creences que cada persona té i en base a les que pren certes decisions i que ens permeten donar sentit i significat a la nostra vida. En els primers moments de la vida d'una persona, aquesta adopta els rols de la seva família i de l'entorn, per anar després, identificant els propis valors, que poden variar o no.

 

Les costums: són conductes que es repeteixen amb certa freqüència, establertes cultural i socialment, pel que cada país, cada cultura, solen tenir uns costums propis que les diferències de les altres. En aquesta primera etapa, els nens solen conèixer les principals costums de la seva cultura i, de la societat, que marcaran la forma de moure's i relacionar−se amb el seu entorn.

 

Processos afectius de socialització: establiment de l'aferrament i formació de vincles afectius amb pare/mare, germans, amics...

 

La socialització està mediatitzada per les relacions interpersonals. Els éssers humans som éssers socials, el nostre desenvolupament esta vinculat a la relació amb les persones que ens envolten, i poden ser relacions de parentela, amistoses, escolars, laborals, d'oci, temps lliure...Generalment aquestes relacions estan regides per algun tipus de vincle afectiu, començant per l'aferrament, que es produeix a partir dels 6 mesos de vida (regula tots els altres vincles).

 

Els primers estímuls no sabem si són voluntaris (emocions indiferenciades). Amb la maduració es va millorant tot aquest corrent emocional (enriquiment). Al arribar a l'any ja pot identificar emocions.

Una de les més característiques és, com hem dit, l'aferrament (vincle nen-mare). Aquest vincle s'afavoreix per les conductes que té el nen, però també per les de la mare. 

 

Existeixen 4 tipus de sistemes relacionals:

 

1. Sistema exploratori: present des de el naixement.

 

2. Sistema afiliatiu: també present des de el naixement. 

 

Aquests dos primers fan referència a la pròpia supervivència.

 

3. Vincle d'aferrament: a partir dels 6 mesos d'edat. Regula tots els altres (relacions d'afiliació, exploració i por estranys).

 

4. Por o cautela davant estranys: a partir dels 9 mesos.

 

Aquests dos fan referència a incrementar la seguretat a nivell emocional. 

 

L'aferrament és el vincle més important durant la primera infància (0-7 anys)

 

Aferrament: implica sentiments, conductes i expectatives. Aquest llaç afectiu es forma primerament amb la persona que es sol fer càrrec del nen, generalment la seva mare, pare o criador, encara que és possible que existeixin varies figures d'aferrament. A mesura que anem creixent, la figura de l' aferrament va canviant, en etapes posteriors, poden tenir una major rellevància, un amic per exemple.

 

Gràcies a les relacions d'aferrament, les persones som capaces d'adquirir certa seguretat emocional que ens permet explorar el món, obrir−nos confiadament als demès, creure en les nostres possibilitats i superar possibles decepcions que ens trobarem al llarg de la vida. Tot dependrà del tipus d' aferrament que s'estableixi en els primers moments, doncs existeixen varis tipus (segons Margaret Ainsworth):

 

- Aferrament segur (60-70% dels casos): existeix una exploració activa en presència de la mare (en període de separació s'incrementa doncs l'ansietat, la qual disminueix al retrobar-se novament amb la mare). Aquest tipus de mare es caracteritza per tenir una bona interacció amb l'infant. La figura materna és capaç de regular emocionalment al nen (interpretació dels senyals del nen). El model el qual el nen va aconseguint conjuntament amb la mare és una relació positiva i activa i ell al mateix temps també pot interaccionar igual amb els altres.

 

- Aferrament ansiós o insegur (10-15% dels casos): nul·la exploració per part del nen. En presència de la mare el nen no es mou. En cas de produir-se separació el nen desenvolupa ansietat violenta. L'ambivalència ve donada d' una banda per una conducta de proximitat però per una altre hi ha enfadament. El nen es mostra intranquil i insegur.   

 

- Aferrament fred o distant (20% dels casos): nul·la ansietat davant l'absència de la mare. Quan torna no hi ha clara voluntat per la figura d'aferrament (passa literalment de la mare, evitació del contacte ocular i/o allunyament). Normalment degut a mares irresponsables, rebuig i impaciència. Aquest tipus de persones són poc tolerants amb les demandes del nen i arriben inclús a impedir o bloquejar aquest tipus de manifestacions. El nen es troba amb una figura de la qual no pot esperar res. No dona senyals del contacte de la mare per evitar ser rebutjat.

 

- Aferrament ansiós-desorganitzat (no pertany a Ainsworth): són nens que s'acosten a la conducta d'aferrament sense mirar a la cara. Poden manifestar un apropament i seguidament s'allunyen. És habitual en nens maltractats, abusos, etc. El nen se sent vinculat a la conducta d'aferrament però a la vegada la tem.

 

Segons alguns autors, els nens amb un model d'aferrament segur, són nens fàcils. En canvi els que tenen un model ambivalent solen ser nens difícils i els que tenen un model evitatiu costa formar una relació (aquesta és lenta i costosa).

 

Segons quin sigui el que ha predominat en la nostra infància, així seran les nostres relacions interpersonals en la vida adulta, la qual cosa marca la importància d'aquests primers moments de la relació del nen amb les persones que els rodegen i cuiden i amb les que estableixen vincles afectius.

 

Processos conductuals de socialització: Conformació social de la conducta. Aprenentatge d'aquelles conductes desitjables socialment, rols socials.

 

El procés de socialització es veu reflexat a través de les conductes, és la nostra carta de presentació al món. Al llarg de la vida, anem aprenent quines conductes són adequades i quines no i en quins moments. Les conductes són la forma que tenim de relacionar−nos amb els demés, ja sigui en l'entorn familiar, escolar, laboral, oci...

 

Aprenem que hi ha determinats rols socials, és a dir, papers que tenim que interpretar en la societat i que estan preestablerts culturalment; malgrat puguin modificar−se. Aquests rols poden ser més o menys rígids, encara que el ideal és que siguin flexibles i que cada persona pugui interioritzar els seus propis en funció de les seves creences, de la seva actitud, de la seva cultura. Són importants sobretot en les primeres etapes de socialització, doncs marquen les pautes a seguir segons les situacions. Aquests rols, solen estar relacionats amb els rols de gènere, és a dir, amb les conductes que es suposen són pròpies de dones i les que són pròpies d'homes en la interrelació social, familiar o de parella. Moltes vegades trobem rols socials o de gènere massa rígids i que dónen lloc a conductes discriminatòries, cosa que podem comprovar en les conductes sexistes, aquelles que pressuposen la superioritat del sexe masculí sobre el femení.


Bibliografia


Dr.Thomas Veriny y John Kelly; La vida secreta del niño antes de nacer

 

Morata. Madrid, 1984, La formación de la personalidad del niño (G. Alphandere)

 

J.Gil Barbera, Psicologia infantil para padres (S.M. 1985)

 

Asetil, 2001; Manual del educador familiar

 

G. Liñdzey; Psicologia. Guia de estudio (Omega, 1978)

 

Hipervincles:

 

www.elrincondelvago.com

 

www.pediatraldia.cl

 

www.psicopedagogia.com/articulos