MEMÒRIA


Concepte


Tots tenim una idea de què és la memòria, ja que qualsevol fet quotidià implica la seva utilització. Contínuament intentem extreure i emmagatzemar informació de l'entorn perquè pensem que ens serà útil en un futur. I contínuament estem recuperant els nostres records.


Per tant, podríem considerar que la memòria és un procés o habilitat mental que permet emmagatzemar, retenir i recuperar informació. Diriem que es tracta d'un procés actiu amb el qual construïm i elaborem la informació partint d'uns coneixements previs.


Actualment es considera que la memòria és un complicat sistema de processament de la informació que opera a través de processos de codificació, emmagatzematge, construcció, reconstrucció i recuperació de la informació.



Fases del procés de memorització


Perquè un determinat record es produeixi, són necessàries una sèrie de fases a través de les quals la informació es va analitzant, processant i emmagatzemant abans de consolidar-se permanentment. Posteriorment sempre ho podrem recuperar. 

 

1. CODIFICACIÓ

 

Implica el processament, conscient o inconscient, de la informació a la qual s'atèn, amb la finalitat que sigui emmagatzemada posteriorment. Consisteix en la transformació dels estímuls sensorials en diferents codis d'emmagatzematge (multisensorial).

 

2. EMMAGATZEMATGE I CONSOLIDACIÓ

 

En aquesta fase es crea i es manté un registre temporal o permanent de la informació. El material emmagatzemat posseeix en aquest moment una alta organització, la qual cosa facilita l'augment en la quantitat de la informació que pot ser emmagatzemada.

 

3. RECUPERACIÓ

 

Fa referència a l'accés i evocació de la informació emmagatzemada a partir de la qual es crea una representació conscient  o s'executa un comportament après.


Aspectes cognitius rellevants en referència a la memòria


EFECTE DE POSICIÓ SERIAL I ORGANITZACIÓ DEL MATERIAL

 

Un dels fenòmens establerts amb més solidesa en el funcionament de la memòria és el fet que recordem més fàcilment els primers i els últims elements d'un contingut determinat que els que ocupen posicions intermèdies. Això s'anomena efecte de primacia (els primers) i efecte de recència (els últims). L'efecte de la primacia és més potent que el de la recència. Aquest efecte de posició serial s'observa tant en processos de reconeixement com de record.

 

L'OBLIT

 

L'oblit es pot produir en qualsevol de les fases del procés de la memorització, encara que sempre es posa de manifest en la fase de recuperació. Això pot ser degut a errors en la codificació del material que hem d'aprendre, en la seva consolidació o en la recuperació d'un material ja après. Però l'oblit no ha de ser únicament com una fallada en el procés, sinó que compleix una funció adaptativa, ja que no és pas necessari recordar tota la informació que processem al llarg de la vida.

 

Fallades en la codificació i en la consolidació: perquè es produeixi un aprenentatge determinat és fonamental que la informació sigui codificada d'una manera apropiada, ja que si la primera fase no es produeix adequadament la resta de les fases no es podran completar correctament.

 

Decaïment: quan no tenim l'oportunitat de repassar o utilitzar el material après és possible que aquest material decaigui amb el temps.

 

Interferència proactiva i retroactiva: l'aprenentatge d'un material donat pot dificultar l'aprenentatge d'un altre o fer que un d'ells s'oblidi. Aquest efecte es denomina interferència, i pot ser de dos tipus. Quan un aprenentatge fa que sigui més defícil l'adquisició d'un altre material que s'ha d'aprendre posteriorment es produeix una interferència proactiva. Per contra, la interferència retroactiva es produeix quan un segon material après fa que s'oblidi informació adquirida prèviament.


Models teòrics 


1. MODEL MULTIMAGATZEM D'ATKINSON I SHIFRIN (1968; classificació per sistemes de memòria)

 

Segons aquests autors, la memòria està constituida per tres magatzems a llarg termini (veure figura 1), cadascun dels quals té unes característiques diferenciades i unes regles específiques de funcionament. La capacitat d'emmagatzematge de cada sistema, la persistència temporal de la informació i el tipus de processament que realitzen són diferents. 


A partir d'aquest model es fa una de les classificacions més útils a l'hora d'avaluar les capacitats mnèsiques alterades i preservades d'una persona, i poder, així, elaborar un programa d'intervenció eficaç.

 

- Memòria sensorial (MS): Registre mnèsic de gran capacitat, però en el qual el manteniment de la informació és de molt curta durada (entorn als 250 mil·lisegons). La memòria sensorial està fora del control voluntari del subjecte i el seu funcionament és automàtic i és espontani, és a dir, sense mediació de la consciència. Es divideix en memòria icònica (per a material visual) i memòria ecoica (per a material auditiu). La informació retinguda en la memòria sensorial es pot perdre per decaïment o per desplaçament, o pot ser transferida a la memòria a curt termini, o a llarg termini.

 

- Memòria a curt termini (MCP): Aquest sistema de memòria té una capacitat limitada i la permanència de la informació és breu, encara que major que en la memòria sensorial (entorn a 20 segons). És un magatzem transitori i de codificació ràpida, en el qual la informació és analitzada, interpretada i organitzada per al seu posterior emmagatzematge en la memòria a llarg termini.

 

- Memòria a llarg termini (MLP): La informació transferida des dels altres sistemes és emmagatzemada en la MLP. Aquesta constitueix un dipòsit permanent en el qual es reté el coneixement que s'ha anat acumulant al llarg de la vida. És una gran base de dades. La seva capacitat d'emmagatzematge és il·limitada i la persistència de la informació en aquest magatzem també ho és. La MLP es divideix en dos subsistemes:

 

Memòria declarativa: es refereix al coneixement general i personal       emmagatzemat. És formada per continguts adquirits de manera conscient, que poden ser representats amb paraules i que són fàcilment expressats i avaluats en humans mitjançant el llenguatge. Es divideix en memòria semàntica i memòria episòdica.


 

Memòria procedimental: Aquesta memòria recull i emmagatzema la informació relacionada amb procediments i habilitats motores i repertoris cunductuals. És la memòria de com es fan les coses i sense ella no es podria recordar com es mnta una bicicleta, com es cundueix un cotxe, com es fa un llit, etc.

 

Hi ha un gran nombre de diferències entre la memòria declarativa i la procedimental.


 

2. MODEL DE NIVELLS DE PROCESSAMENT DE CRAICK I LOKHART (1972; classificació en funció del nivell de processament)

 

Consideren que existeix un únic magatzem de memòria en el qual hi ha diferents nivells de processament, així, la capacitat de record depèn de la profunditat amb que s'hagi processat la informació. Hi ha diversos nivells de processament dins d'un continu que va del processament més superficial al més profund. Aquest model distingeix dos nivells de processament principals: 

 

Processament tipus I: processament superficial de l'estímul, basat en un processament repetitiu de la informació sense la realització de cap anàlisi més profunda.

 

Processament tipus II: processament de caràcter més profund i elaborat, realitzat a través d'una anàlisi semàntica i establint relacions entre el material nou i el que ja es posseeix. 

 

La idea principal del model és que, com més gran sigui la profunditat de processament de la informació, millors seran la seva retenció i el seu record posterior.

 

 

3. MODEL DE MEMÒRIA OPERATIVA DE BADDELEY I HITCH (1974; canvi de concepte de memòria a curt termini)

 

Proposen un nou concepte de memòria a curt termini, la memòria operativa, composta per tres subsistemes organitzats jeràrquicament: bucle fonològic o llaç articulatori, agenda visuoespacial i executiu central; aquest darrer situat en la posició jeràrquica més alta, controlant la memòria operativa.

 

Bucle fonològic o llaç articulatori: magatzem temporal responsable del manteniment i la manipulació d'informació verbal. 

 

Agenda visuoespacial: processador analògic encarregat de l'emmagatzematge temporal i la manipulació de la informació visual i espacial.  

 

Executiu central: és el centre de control de tot el sistema de memòria operativa. Planifica, organitza i controla el funcionament i les activitats que realitzen els altres dos subsistemes.



Tipus de memòria


L'estudi de la memòria ha posat de manifest que existeixen diversos tipus de memòries. Així doncs, considerem que la memòria no és una entitat monolítica i indivisible.


Diferenciarem la memòria en dos tipus:


 

MEMÒRIA A CURT TERME I LLARG TERME

 

La memòria a curt terme fa referència a l'evocació immediata de la informació presentada, mentre que quan parlem de memòria a llarg terme fem referència a l'evocació d'informació després d'un interval en què el subjecte ha centrat l'atenció en una altra tasca.

 

Aquesta divisió és una de les més antigues i els primers indicis de la seva existència provenen de Hermann Ebbinghaus (foto de la dreta). L'autor es basa en les diferents etapes per les quals passa un mateix records, és a dir, si passat el temps el pots evocar i recordar, ja no estàs utilitzant la memòria a curt terme sinó la memòria a llarg terme. 

 

La memòria també es pot dividir en memòria prospectiva i retrospectiva, segons si la informació que s'ha de recuperar fa referència a un passat o futur. 

 

a. Memòria prospectiva: Fa referència a la memòria de les activitats o plans d'acció que ha de ser dutes a terme en un futur proper o llunyÀ (ex: recordar que es té cita amb el metge el dilluns a les 15 hores). La memòria prospectiva implica el record del moment i la situació concrets en els quals ha de dur-se a terme l'activitat, a més del record de l'activitat en si. La quantitat de la informació retinguda és baixa i és vulnerable a l'oblit.

 

b. Memòria retrospectiva: Es refereix al record d'accions o esdeveniments que han succeït en el passat. Igual que la memòria prospectiva, implica el record del moment i situació concrets en els quals es va produir el fet. La quantitat d'informació recollida en la memòria retrospectiva és enorme, molt superior a la de la memòria prospectiva, i a més, és menys vulnerable a l'oblit.

 

MEMÒRIA IMPLÍCITA I EXPLÍCITA

 

La distinció de la memòria explícita i implícita fa referència a dues formes d'adquisició de la memòria i a dues formes d'accés, recuperació i expressió de la informació emmagatzemada. 

 

a. Memòria implícita: Emmagatzematge i/o recuperació no intencional de la informació. El subjecte no recorda haver après alguna cosa que posteriorment demostra que sí que sap. És un tipus de memòria independent de la voluntat i de la consciència del subjecte en totes les seves fases. Les estructures neuroanatòmiques en les quals es recolza són més antigues filogenèticament parlant que les que són subjacents a la memòria explícita, la qual cosa la fa més resistent d'alteracions que es presenten amb dèficit de memòria.

 

b. Memòria explícita: Emmagatzematge i/o recuperació conscient de la informació. La caracaterística fonamental de la memòria explícita és el seu caràcter voluntari i conscient, és a dir, el subjecte té intenció de recordar el material que es presenta i també té intenció de recuperar-lo.

 


Classificació integradora de l'aprenentatge i la memòria


Si prenem com a base criteris qualitatius, podem diferenciar entre processos d'aprenentatge i memòria explícits (també anomenats conscients o declaratius) i processos implícits (no declaratius o inconscients). Les diferències entre aquests són les següents:


Malgrat tractar-se de dos processos ben diferenciats i amb característiques molt desiguals, es troben íntimament relacionats i són suport un de l'altre. Molts aprenentatges i memòries comencen sent processos conscients (explícits), però amb el temps, amb l'evocació o amb la pràctica repetida del seu contingut, acaben convertint-se en processos implícits, inconscients. El més freqüent és que l'aprenentatge o l'adquisició d'informació nova es duu a terme gràcies a la intervenció de totes dues menes de processos, els quals interactuen mútuament.

 

D'altra banda, si els criteris de classificació són de caràcter temporal, la memòria pot ser classificada en memòria immediata, memòria a curt termini i memòria a llarg termini. 

 

Tenint en compte tots els criteris exposats es proposa la classificació següent:



Aprenentatge i memòria explícita o declarativa


Fan referència al coneixement general i personal que posseïm cadascun de nosaltres. Aquesta memòria està formada per continguts adquirits de forma conscient, que poden ser fàcilment expressats i avaluats en humans mitjançant el llenguatge, per la qual cosa també és denominada memòria declarativa (ex: Què és un cavall?, etc.)

 

La memòria declarativa constitueix l'aprenentatge de gran quantitat d'informació de diversa tipologia, la qual pot ser adquirida de manera molt ràpida, fins i tot d'una única experiència, sobretot si aquesta té una alta cèrrega emocional, o de forma gradual. 

 

La memòria i l'aprenentatge explícits es poden dividir en dues categories:

 

a. Semàntica: inclou informació de caràcter general deslligada del context (ex: Quina és la capital de xina?). Es refereix a la capacitat d'adquisició de la informació que implica fets sobre el món, sobre nosaltres mateixos i sobre el coneixement que compartim amb una comunitat. Constitueix un extens magatzem de coneixement general sobre un gran nombre d'àmbits. Aquest sistema de memòria s'organitza de manera jeràrquica, i emmagatzema la informació conceptualment. A més, és capaç de generar nova informació a través d'inferències, és a dir, crea nous conceptes, que no han estat apresos explícitament, a partir de la informació de què disposa. 

 

b. Episòdica: subjecta a paràmetres espaciotemporals (ex: el record de que vaig fer diumenge passat). també relacionada amb la memòria autobiogràfica (successos de la vida d'una persona). Respon a les preguntes de quines, quan i on es va produir un fet determinat. Per tant, aquest sistema emmagatzema informació sobre experiències registrant l'ordre en què succeeixen, per la qual cosa la informació aquí continguda posseeix una organització temporal. És un tipus de memòria altament dependent del context i està molt influenciada per l'estat emocional present en el moment que va passar el fet (més vulnerable per tant a l'oblit).

 

En la taula següent queden resumides les principals diferències entre ambdues categories:



Aprenentatge i memòria implícita


L'aprenentatge implícit és un procés inconscient, en que el subjecte no recorda conscientment haver adquirit un determinat coneixement o destresa, però tot i això, demostra amb la seva consducta que sí ho ha après. És un aprenentatge difícil d'expressar verbalment, però que es pot mostrar cunductualment de manera bastant automàtica. La seva adquisició sol ser gradual i s'aprèn i perfecciona a través del modelatge i la pràctica.  

 

L' aprenentatge implícit constitueix una categoria molt heterogènia dins la qual s'nclouen diferents formes d'aprenentatge que són independents de la consciència i que podem agrupar en:

 

1. APRENENTATGE NO ASSOCIATIU: HABITUACIÓ I SENSIBILITZACIÓ

 

L' aprenentatge no associatiu engloba les formes més senzilles d'aprenentatge: l'habituació i la sensibilització. Aquestes formes d'aprenentatge es produeixen per la simple exposició a estímuls, sense que intervingui cap procés associatiu entre els mateixos estímuls o entre les accions i les seves conseqüències. Molt importants, ja que ens permeten percebre i adaptar-nos al mitjà d'una manera molt eficaç i molt ràpida. Es troba present en tots els animals.

 

Habituació: consisteix en la reducció de la magnitud de la resposta cunductual davant un estímul, o conjunt d'estímuls, generalment innocus, que es repeteixen sovint en un període de temps breu (ex: imagineu-vos que esteu a classe i salta l'alarma d'un cotxe al carrer. En els primers moments, aquest fet us cridarà l'atenció, però si es manté en el temps, i el volum us permet seguir les explicacions del professor, deixareu de parar esment al so de l'alarma i us centrareu a atendre al docent).

 

Sensibilització: és el procés que provoca que la resposta a un estímul, normalment intens, nociu o que provoca por, sigui més intensa del normal, per haver-se presentat anteriorment un estímul que ha causat un sobresalt inicial (ex: vas caminant per un carreró fosc; de sobte sents un soroll estrany i et sobresaltes perquè penses que pot haver-hi algú amagat que pretén robar-te o fer-te mal; al final descobreixes que era un gat, però en sortir del carreró una persona et toca l'espatlla i et pregunta l'hora. En aquest cas el teu sobresalt serà molt superior al normal, ja que la por que has passat en el carreró davant del soroll provocat pel gat t'ha sensibilitzat). 

 

2. PRIMING


El priming és un tipus d'aprenentatge implícit que facilita el processament d'un material específic al qual hem estat exposats abans. És a dir, millora el rendiment en una tasca, sigui en precisió, en velocitat o en tots dos, quan s'ha tingut una experiència prèvia amb estímuls relacionats d'alguna manera amb els presentats en la tasca que s'ha d'exercir. Per tant, el priming facilita la detecció o identificació d'estímuls iguals o similars als anteriorment presentats, únicament a causa d'aquesta detecció prèvia. Aquest tipus d'aprenentatge es forma i s'evoca automàticament, sense que sigui necessària la intervenció de processos conscients com en l'aprenentatge explícit. És un aprenentatge molt efectiu i durador, que fa més ràpida i precisa la nostra percepció i comprensió de determinats estímuls. 

 

La tasca de Gollins (Gollins parcial picture task) és una de les proves paradigmàtiques emprades en l'avaluació del priming. Aquesta tasca consisteix a identificar objectes quotidians representats en figures progressivament menys degradades (figura 4). La primera figura que es mostra és la més incompleta; si el subjecte no és capaç d'identificar l'objecte, es presenta el següent, i així successivament fins que aconsegueix identificar-lo. Després d'una tasca distractora, es torna a repetir la tasca. Aquesta vegada, el subjecte és capaç d'identificar les figures quan són presentades molt més incompletes que en la primera sèrie.

 

Uns altres estudis del priming perceptiu són els tests en els quals s'han de completar paraules (de l'anglès, word-stem completion test).

 


També podem trobar el que s'anomena priming semàntic el qual es posa de manifest en tasques de memòria també indirectes en les quals cal dur a terme un processament conceptual dels estímuls, tenint en compte la seva organització semàntica i sense que tinguin una important rellevància els seus aspectes físics (ex: si una persona llegeix una llista de paraules en la qual s'inclou la paraula "lleó", aquesta provocarà l'efecte de priming sobre el processament posterior de la paraula "tigre", en pertànyer ambdues a la mateixa categoria semàntica).
 
Tots dos tipus de primings ens permeten formar memòries després d'una mica d'exposició a l'estímul, i a més, és possible que es generalitzi a altres estímuls similars.
 
3. APRENENTATGE ASSOCIATIU

Una forma més complexa d'aprenentatge i memòria és la que requereix l'establiment d'una associació entre dos estímuls o entre la resposta emesa davant un estímul i les conseqüències d'aquesta resposta. El primer cas és el denominat condicionament clàssic i el segon és conegut com a condicionament instrumental o operant.
 
a. Condicionament clàssic
 

En aquest, l'associació entre un estímul neutre, és a dir, que no provoca per si mateix cap reacció en l'individu, i un estímul que sí que és capaç de provocar una resposta determinada en el subjecte per ell mateix (estímul incondicionat), fa que el primer provoqui la resposta (resposta condicionada) generada espontàniament pel segon (resposta incondicionada), després de la presentació conjunta repetida de tots dos. El condicionament clàssic ens permet predir la seqüència de fets que és problable que es produeixi en un ambient determinat i aquest coneixement ens permet actuar donant respostes adequades, millorant, així, la nostra adaptació a l'entorn.

 

Ivan Pavlov, fisiòleg rus i premi Nobel, és la figura més destacada del condicionament clàssic. A continuació veurem les tres fases del procés d'adquisició del condicionament:

 

Primera fase: L'estímul incondicionat (EI = menjar) provoca de manera espontània, no apresa, la resposta incondicionada (RI = salivació).

 

En aquesta primera fase també hi ha l'estímul neutre (EN = so), que encara no provoca la resposta de salivació en el gos.


Segona fase: en aquesta fase es presentarà de forma ràpida l'EN (so) seguit immediatament després de l'EI (menjar), amb la finalitat que el gos aprengui aquesta associació i l'EN generi per si mateix la RI (salivació), En aquesta fase, la RI segueix mostrant-se com a resposta a L'EI, però el gos comença a associar l'EN amb L'EI, cosa que farà que en la fase següent no sigui necessària la presència de l'EI per a generar la resposta.


Tercera fase: en lúltima fase del condicionament, el gos ha associat l'EN (que ara es denominarà EC, ja que ja ha estat condicionat) emb l'EI, i per tant l'EC provocarà la RI, que passarà a ser RC. D'aquesta manera, davant la presència del so en absència del menjar el gos produirà la resposta de salivació.


En humans, el condicionament clàssic s'ha estudiat en una gran varietat de situacions de la vida diària, tant en l'entorn personal, com en l'educatiu o laboral. En tots ells s'ha demostrat que és una tècnica de modificació de conducta altament eficaç, i que els nens són molt susceptibles a aquest tipus d'aprenentatge

 

Elements clau en el condicionament clàssic

 

A l'hora d'estudiar i aplicar el condicionament clàssic a situacions d'aprenentatge cal tenir en compte una sèrie d'elements que determinaran en gran mesura l'eficàcia d'aquest aprenentatge.

 

a. Adquisició: el condicionament clàssic comença a formar-se amb la fase d'adquisició, en la qual l'EN es converteix en EC. La representació gràfica de l'adquisició és una corba característica en la qual queda reflectit que els majors increments de la RC es produeixen en els assajos inicials, i disminueixen conforme avança l'aprenentatge fins a aconseguir un nivell asimptòtic (figura 5). 

 

Aquesta corba d'aprenentatge es troba en la majoria dels aprenentatges; així, per exemple, quan aprenem un idioma nou, els progressos inicials són més ràpids, i cada vegada es fa més difícil continuar progressant.


b. Extinció: La presentació única de l'EC sense la presència de L'EI fa que l'associació entre tots dos es vagi afeblint, generant el procés d'extinció. Així, la força de la RC serà cada vegada menor, i arribarà fins i tot a desaparèixer. De la mateixa manera que hi ha estímuls que són més fàcilment condicionables, hi ha RC que són altament resistents a l'extinció. Aquest procés és especialment útil en la seva aplicació pràctica, i és emprat molt sovint en la modificació de conducta, ja que permet reduir, de vegades fins a la desaparició total, conductes inadequades o indesitjables.


c. Recuperació espontània: si després del condicionament d'un EC i la seva posterior extinció hi ha un període de temps en el qual no es reforça aquesta extinció, és probable que davant la nova aparició de l'EC es torni a produir la RC. Aquest procés és conegut com a recuperació espontània.

 

d. Generalització: dos estímuls poden ser considerats similars i englobar-los dins d'una mateixa categoria, fins i tot tractant-se de dos estímuls molt diferents. Així, la generalització és la tendència a respondre de la mateixa manera davant estímuls considerats similars a l'EC. Com és lògic, com més semblants siguin dos estímuls, més fàcil serà generalitzar l'aprenentatge obtingut, però en canvi, dificultarà la discriminació.

 

e. Discriminació: contràriament al que succeeix en la generalització, dos estímuls poden ser considerats diferents, tot i haver-hi grans semblances entre ells. La discriminació afavoreix que es respongui d'una manera diferent a estímuls considerats diferents. La discriminació es produirà més fàcilment com més diferents siguin dos estímuls, i la generalització serà més difícil en aquest cas. 

 

Eficàcia dels estímuls

 

L'eficàcia tant dels EI com dels EC depèn de diferents factors, que veurem a continuació:

 

Novetat: que un estímul sigui eficaç per a provocar aprenentatge depèn en part que sigui nou o causi sorpresa en el subjecte. Els estímuls familiars, aquells als quals estem acostumats, no solen provocar respostes tan intenses com els nous i l'atenció que se'ls presta és menor. Per tant, l'aprenentatge serà més feble o trigarà més temps a produir-se.

 

Intensitat: generalment els estímuls intensos es condicionen d'una manera més ràpida que els estímuls febles. Tot i això, una intensitat excessiva pot dificultar l'aprenentatge.

 

Rellevància de l'associació: l'associació EC - EI ha de ser rellevant o pertinent. Aquesta rellevància està relacionada en gran mesura amb la manera com els estímuls tendeixen a associar-se en l'entorn, raó per la qual hi ha estímuls que s'associen més fàcilment entre si que uns altres.

 

Força biològica: en general, els EC provoquen inicialment respostes menys intenses que els EI, ja que no són respostes determinades biològicament.

 

Diferenets denominacions dels estímuls  

 

Els estímuls implicats en el procediment d'aprenentatge per condicionament reben diferents noms en funció del tipus de resposta que provoquen o del paper que fan dins del procés:  

 

Estímul apetititu: és aquell que provoca unes conseqüències agradables per al subjecte.

 

Estímul aversiu: és aquell que provoca unes conseqüències desagradables per al subjecte.

 

Estímul senyaldesencadenant o elicitant: és aquell que provoca una resposta innata, no apresa en el subjecte.

 

Estímul retroalimentador: és aquell que ha estat provocat com a conseqüència d'una resposta donada pel subjecte.

 

Estímul discriminatiu: és aquell que assenyala quan el reforç està o no disponible. 

 

Contigüitat i contingència

 

La contigüitat i la contingència són dos conceptes clau en l'aprenentatge associatiu i que estan relacionats amb la presentació temporal dels estímuls i les respostes que es desitgen condicionar. Sempre que dos estímuls es presenten junts en el temps podem dir que entre ells hi ha contigüitatPerò que es presentin alhora no és suficient perquè es produeixi condicionament. Caldrà que entre ells hi hagi contingència. El concepte de contingència fa referència al fet que l'EC ha de ser un bon predictor de l'aparició de l'EI (condicionament clàssic excitatori) i de l'absència de l'EI (condicionament inhibitori).

 

La relació de contingència pot tenir diversos graus. La capacitat que té un EC per a predir la presència d'un EI dependrà de la quantitat de vegades que l'EC es presenti abans de l'EI i del nombre de vegades que es presenti sense ell (Rescorla,1967). Així, la contingència entre dos estímuls ve determinada per una equació de probabilitat amb valors entre -1 i 1: és la diferència entre la probabilitat que l'EC es presenti juntament amb l'EI (p(EI/EC)) i la probabilitat que l'EI es presenti en absència de l'EC (p(EI/noEC)).

 

Contingència = p(EI/EC) - p(EI/noEC).

 

Existeixen d'altres procediments de condicionament que difereixen en la presentació temporal dels estímuls:

 

Condicionament de demora: l'EC es presenta una mica abans que l'EI (com en el procediment general) i abans que desaparegui, apareix l'EI. L'esquema seria el següent:


Condicionament d'empremta: l'EC es presenta abans que l'EI, i una vegada que l'EC ha desaparegut apareix l'EI, de manera que tots dos estímuls no coincideixen en el temps. El temps que transcorre entre la desaparició de l'EC i l'aparició de l'EI es denomina interval d'emprempta. El condicionament de demora és més efectiu que el d'emprempta perquè com més gran és l'interval d'emprempta, més baixa és la intensitat del condicionament.



Condicionament simultani: l'aparició de l'EC i l'EI coincideixen totalment en el temps, apareixent i desapareixent tots dos alhora. L'eficàcia d'aquest procediment no és tan alta com en els casos anteriors.

Condicionament cap enrere: l'EI es presenta abans que l'EC, de manera que l'EC informa de la desparició de l'EI. Aquest procediment és molt útil per al condicionament inhibitori, encara que també pot produir condicionament excitatori.


b. Condicionament instrumental o operant


En aquest, la conducta que realitzem farà que un estímul determinat aparegui o desapareguiAixí, mentre que el condicionament clàssic ens permet predir el nostre entorn, el condicionament instrumental ens permet modificar-lo.

 

És un tipus d'aprenentatge instrumental associatiu en el qual la conseqüència d'una reposta donada pel subjecte determina la probabilitat que aquesta resposta es torni a produir. En aquest cas l'associació es produeix entre una acció i les seves conseqüències, i no entre dos estímuls, com en el cas del condicionament pavlovià.

 

Thorndike va ser el primer investigador que es va centrar en l'estudi del condicionament instrumental, per al qual emprà les denominades "caixes problema" ideades per ell mateix (figura 7). Les bestioles famolenques que hi introduïa en podien sortir i accedir al menjar fent una acció determinada. Al principi no sabien com es podien escapar, però quan s'enfrontaven a la caixa problema repetides vegades, el temps que necessitaven per a sortir-ne era cada vegada menor. Així, la reducció d'aquest temps indicava que les bestioles havien après quines eren les conductes que havien de tenir per a aconseguir el menjar. De manera que la opció encertada era la que es perpetuava en el temps.



Un altre dels màxims representants del condicionament instrumental és el conductista americà B.F. Skinner, que investigà fonamentalment amb colomes (també amb rates), introduint-les famolenques en l'anomenada caixa de Skinner (figura 8). L'animal per aconseguir el menjar ha d'aprendre a premer la palanca. Així, el menjar actuaria com un reforçador. També podia suprimir la palanca i de nou tornar a l'estat anterior per aconseguir el menjar.



En general, el condicionament instrumental permet augmentar la probabilitat que sorgeixi una determinada resposta quan va seguida d'un reforçador, o disminuir-la si s'elimina el reforçador o si va seguida d'un càstig.

 

Elements clau en el condicionament instrumental

 

Igual que en el cas del condicionament clàssic, en el condicionament operant cal tenir en compte diferents conceptes cognitius que actuen sobre l'eficàcia de l'aprenentatge.

 

Fenòmens bàsics del condicionament instrumental

 

Adquisició: és el procés mitjançant el qual s'aprèn que una acció determinada (resposta instrumental) produirà unes conseqüències concretes (aparició o desaparició del reforçador).

 

Extinció: l'absència del reforçador esperat després de l'execució d'una determinada conducta provoca l'extinció de la resposta instrumental.

 

Generalització i discriminació: de la mateixa manera que el condicionament clàssic, en el condicionament operant es pot produir generalització i discriminació, considerant dos estímuls o situacions diferents com si fossin iguals i, per tant, emetent la mateixa resposta (generalització), o responent de forma diferent a dos estímuls (discriminació).

 

Contigüitat i contingència

 

Igual que en el condicionament clàssic, la contigüitat temporal entre l'execució d'una conducta i la presència d'un reforçador no és una condició suficient, ni necessària, per què es produeixi aprenentatge, sinó que és necessària una relació causal entre tots dos. Per tant, el que és realment important en l'adquisició del condicionament instrumental és la relació de contingència. Aquest fet queda patent en les situacions en què hi ha un temps de demora entre la conducta i la recompensa. És habitual que els temps de demora llargs facin que el condicionament sigui més difícil d'aconseguir, per la qual cosa en els primers assajos és recomanable que el temps de demora sigui ten breu com sigui possible.

 

Procediments de condicionament instrumental

 

Tal i com hem vist, el procediment bàsic del condicionament instrumental és l'aparició d'un reforçador (o estímul apetitiu o agradable) després de l'execució d'una resposta determinada donada pel subjecte. Però aquest procediment no és l'únic que produeix condicionament operant, tal i com podem veure a continuació.

 

Reforçament positiu: es produeix quan la contingència entre una resposta i un estímul apetitiu té un caràcter positiu; és a dir, quan la resposta fa que l'estímul apetitiu aparegui i l'absència de resposta provoca que no aparegui. Aquest tipus de reforçament fa que la probabilitat de l'aparició de la conducta augmenti.

Càstig positiu (o simplement càstig): el càstig fa que la probabilitat de la conducta disminueixi, i fins i tot desaparegui, ja que l'execució de la conducta fa que sorgeixi un estímul aversiu. La relació de contingència en aquest cas també és positiva, ja que davant la conducta es presenta l'estímul aversiu i davant la seva absència l'estímul indesitjat no apareix.


Reforçament negatiu: la relació de contingència conducta-estímul és negativa, ja que l'aparició d'una resposta determinada fa que un estímul aversiu desaparegui. Dins del reforçament negatiu podem diferenciar entre procediment d'escapada i procediment d'evitació. En el primer, l'execució d'una resposta fa que l'estímul aversiu desaparegui (l'estímul hi és i la resposta fa que deixi de ser-hi), mentre que en el segon, la resposta evita l'aparició de l'estímul aversiu (l'estímul aversiu no arriba mai a ser-hi).


Càstig negatiu (o entrenament d'omissió): en aquest cas hi ha una relació de contingència negativa entre una conducta i un estímul apetitiu, de manera que si es produeix la conducta, es retira un estímul agradable. Com en el càstig positiu, l'entrenament d'omissió fa que la probabilitat de la resposta disminueixi.



Tant en el càstig positiu com en el negatiu hi ha factors que n'augmenten l'eficàcia, com la intensitat alta de l'estímul, la contigüitat temporal resposta-estímul, l'existència d'alternatives o un programa de càstig continu. També han de tenir-se en compte els possibles efectes secundaris que poden sorgir amb l'aplicació de càstig, entre els quals es troben l'aparició de determinades reaccions emocionals i conductes negatives, com la por, l'enuig o conductes agressives, i la supressió d'altres conductes diferents de les que es castiga. En general, es considera que el càstig no és una bona opció per a eliminar una conducta indesitjable, especialment si hi ha tècniques basades en l'estimulació apetitiva que permeten obtenir els mateixos resultats.

 

En la taula següent es poden veure resumits els quatre procediments del condicionament instrumental:



Programes de reforçament


Hi ha diversos programes de reforçament que difereixen en els criteris que determinen quan una conducta anirà seguida d'un reforçador o no. Aquestes s'estableixen, en funció del nombre de respostes necessàries perquè aparegui el reforçador o de quant el temps ha de transcórrer des de l'últim reforçador perquè el següent estigui disponible:

 

Programes de reforçament continu: en aquests sempre que es dóna la resposta operant apareix el reforçador.

 

Programes de reforçament intermitent: quan l'execució de la resposta no sempre va seguida del reforçador parlem de programes de reforçament parcial o intermitent, de manera que no cal que el reforçador aparegui sempre que realitzem una acció determinada perquè aquesta acció es mantingui.

 

Programes de raó: el criteri que defineix els programes de raó és el nombre de vegades que s'ha d'emetre la resposta abans que es proporcioni el reforçador. Si aquest nombre és constant parlem de programes de raó fixa, mentre que si aquest nombre va variant al llarg de l'aprenentatge parlem de programes de raó variable.

 

Programes d'interval: en aquests programes el requisit per a obtenir el reforçador no és el nombre de respostes donades, sinó el temps transcorregut entre l'obtenció d'un reforçador i el següent, de manera que és necessari executar la resposta instrumental i que hagi transcorregut un període de temps concret. Aquests també poden ser fixos (quan el període temporal entre la disponibilitat d'un reforçador i el següent és constant) o variables (quan el període temporal varia). Aquest últim provoca que la resposta es produeixi amb més freqüència. 

 

Els programes de raó generen un patró de taxa de resposta diferent del generat pels programes d'interval, i és molt més alta la taxa en el cas dels primers, perquè l'obtenció del reforçador depèn únicament de l'actuació, i no de variables incontrolables com el pas del temps. Així com més s'executi la conducta, més reforçadors s'aconseguiran, mentre que en els programes d'interval no es reben més reforçadors per a adoptar més vegades la conducta, sinó per a adoptar-la en el moment adequat. Després de l'obtenció del reforçador, en tots dos programes s'observa una pausa en la taxa de resposta.


Aprenentatge i memòria procedimental


Aquests fan referència a l'adquisició de destreses, repertoris cunductuals o procediments amb un alt component motor. És la memòria de com es fan les coses i gràcies a ella som capaços d'aprendre com es munta una bicicleta, com es condueix un cotxe, etc. Els procediments o repertoris cunductuals són adquirits fonamentalment a través de l'execució repetida, acompanyada d'una adequada retroalimentació, per la qual cosa el seu aprenentatge sol ser lent i gradual. Hi ha diverses variables que influeixen en el seu aprenentatge, com són la quantitat de temps emprat a practicar els repertoris, el tipus d'entrenament realitzat, les instruccions rebudes o la presència de models, entre altres, les quals modulen la velocitat i la precisió de l'aprenentatge.

 

Entre les tasques clàssiques que ha estat dissenyades per a valoració de les habilitats procedimentals hi ha les següents:

 

Tasques de dibuix en mirall: En aquesta tasca es valora la capacitat per a aprendre una habilitat motora específica, la qual requereix una gran coordinació oculomanual. L'objectiu és que el participant sigui capaç de repassar el contorn d'un estel, però les referències visuals de què disposa són el reflex d'aquesta imatge en un mirall. S'ha comprovat que en malalts amb Alzheimer no són capaços de recordar la tasca ni tan sols les instruccions per a fer-la, però la millora en les habilitats d'execució es mantenen a llarg termini.



- Tasques d'escriptura en mirall: similar a la tasca anterior, però l'objectiu de l'activitat consisteix en l'escriptura de paraules, i l'unic feedback rebut sobre l'execució és el reflex de les lletres que es van escrivint en un mirall, les quals es mostren girades.

 

Tasca de persecució rotatòria: En aquest cas, la tasca es compon d'un plat giradiscos, amb un punt de metall, i una vareta metàl·lica. L'objectiu consisteix a intentar situar la vareta de metall en el punt durant tanta estona com sigui possible, tenint en compte que la peça giratòria fa un moviment circular que cal seguir.



Memòria de treball


La memòria de treball constitueix una forma particular de memòria explícita, i per tant conscient, però que no s'engloba dins la memòria a llarg termini. La memòria de treball, també denominada memòria operativa, es defineix com el manteniment temporal i la manipulació d'informació recentment percebuda o recuperada de la memòria a llarg termini quan ja no està disponible per als sentits, però que és necessària per a dirigir la nostra conducta encaminada a la consecució d'un objectiu. Aquest manteniment i manipulació és fonamental per a dur a terme processos cognitius complexos, com són la resolució de problemes, la planificació de tasques, el raonament o la presa de decisions. Per tant la memòria de treball constitueix un sistema de control cognitiu i de processament executiu que té com a fi guiar adequadament el nostre comportament. A més, aquesta està estretament relacionada amb altres processos cognitius i forma part de les denominades funcions executives.


Bases anatòmiques de la memòria declarativa


La memòria declarativa la trobem localitzada al lòbul temporal medial, a on existeixen un conjunt d'estructures que són essencials per a la consolidació de la memòria, anomenades hipocamp, còrtex perrinal, còrtex entorrinal i còrtex parahipocàmpic


L'hipocamp podríem dir que es tracta d'una estació transitòria cap a les memòries a llarg terme. L'hipocamp faria de mediador entre els processos inicials de l'emmagatzematge a llarg terme que posteriorment queden consolidats definitivament al còrtex associatiu.


Podem dir que en la memòria declarativa són essencials estructures com la formació hipocàmpica i estructures del diencèfal com el tàlem i l'hipotàlem.


Els altres tipus de memòries, com la memòria implícita, estarien associats a altres regions cerebrals. 



Bibliografia


Muñoz Marrón, Elena i Periañez Morales, José Antonio; Universitat Oberta de Catalunya (UOC); Apunts d'universitat.