Patologia adquirida d'orella interna


Malaltia de Ménière


Aquesta malaltia afecta a l'orella interna, suposa un trastorn d'aquesta en el qual es produeixen canvis del llindar auditiu del pacient, vertigen, acufens i sensació de taponament. Això és produeix per l'increment del líquid endolimfa que fa que s'incrementi la pressió de l'orella interna. Els vertigens poden aparèixer sobtadament, el pacient experimenta una sensació de caiguda. 


En quan a la variabilitat dels llindars d'audició, ens referim a l'aparició d'hipoacúsia, aquesta sol ser de tipus progressiu, de manera que a mesura que empitjora la malaltia s'incrementa el grau d'hipoacúsia.


Els acufens, per regla general precedeixen a la sordesa i als vertigens. En un principi la sordesa afecta a una sola orella, però generalment passa a les dues, convertint-se així en hipoacúsia bilateral.



Laberintitis


Aquest tipus de malaltia pot rebre altres noms com laberintitis infecciosa, neuronitis vestibular o laberintitis serosa.

 

La laberintitis és una infecció que consisiteix en l'irritació de l'aparell intern de l'orella o laberint. Habitualment s'ocasiona per la infecció a través de bacteris o virus, i sol ser secundària a una infecció d'orella o d'una sinusitis, que no han estat ben tractades. No obstant, poden existir altres causes com la presència d'un colesteatoma, al·lèrgia, i inclús com a conseqüència de determinats medicaments.

 

Existeixen diversos factors que incrementen el risc de patir laberintitis, entre els que destaquem els següents:

 

  • Infecció respiratòria o de l'orella i malaltia viral recent.
  • Utilització de determinats medicaments, com l'aspirina.
  • Estrès i fatiga.
  • Precedents d'al·lèrgia.
  • Fumar
  • Consumir alcohol en grans quantitats. 

Aquesta inflamació del laberint es manifesta, principalment, a través de signes d'alteració del sentit de l'equilibri o vertigen, alteracions en els moviments oculars (nistagmus), marejos, pèrdua parcial d'audició, nàusees i vòmits, brunzits i pèrdua d'audició en les orelles.

 


Vertigen posicional paroxístic benigne (VPPB)




Neurinoma de l'acústic o Schwanoma vestibular


El neurinoma de l'acústic és un tumor benigne que afecta al nervi estatoacústic i, habitualment, sol malmetre una de les branques, la del nervi vestibular. Pel que diversos autors consideren que la denominació més apropiada per aquest tumor sería neurinoma del nervi vestibular o Schwanoma de l'acústic.


Existeixen dos tipus de neurinomes, el neurinoma esporàdic i el neurinoma hereditari. El primer sol afectar només a una orella, essent el més freqüent i manifestant-se entre les vint i els cinquanta anys. En canvi, el segon acostuma a ésser bilateral, sorgint en pacients amb neurofibromatosi, detectant-se desde edats més precoçes.


Aquest tipus de tumor és de creixement lent (aproximadament 0,3 cm. l'any), exceptuant circumstàncies concretes que provoquen el seu augment de tamany ràpidament, com per exemple una hemorràgia intratumoral.


Els símptomes que presenta aquest tipus de tumor es trobaràn en funció del seu tamany:


  • Tumors petits: situats en l'interior del conducte auditiu intern (CAI), provoquen pèrdua d'audició i acufens, a més d'inestabilitat i vertigen. 
  • Tumors mitjans: creixen en l'exterior del CAI sense comprimir el tronc encefàlic, provocant, a més dels símptomes anteriors, paràlisi facial unilateral, visió doble, alteracions en la sensibilitat i problemes al caminar, com efecte de la pressió de les estructures pròximes.
  • Tumors grans: comprimeixen el tronc cerebral causant, a més dels símptomes anteriors, mal de cap, deteriorament de l'agudesa visual i inclús alteracions de la personalitat, podent arribar a la mort, ja que poden afectar a les estructures fonamentals per a la vida.


En quan al seu tractament, existeixen tres vies per a realitzar-lo: la cirurgia, la radiocirurgia i l'abstenció terapèutica.


L'el·liminació del tumor a través de la cirurgia és el tractament més acceptat avui dia. existeixen diverses tècniques quirúrgiques, que es trobaràn més o menys indicades segons el tamany del tumor, així com el grau de pèrdua auditiva.


En segon lloc tenim l'anomenada radiocirurgia, que és una alternativa a la cirurgia. No es tracta d'extirpar el tumor sinó que s'el somet a una radiació que estanca el seu augment. La gran majoria d'especialistes coincideixen en que és una tècnica indicada exclusivament en pacients amb els següents casos:


  • Greus problemes de salut o d'edat molt avançada.
  • Amb tumors en ambdues orelles.
  • Amb sordesa de l'orella oposada a la del tumor.
  • Que rebutjin la tècnica quirúrgica.
  • Reaparició del tumor postcirurgia.


Per últim, la tercera opció radica en l'abstenció terapèutica, és a dir, no fer res. Tot i que vigilant el tumor de ben aprop. Aquesta opció se sol utilitzar en pacients d'edat molt avançada amb un tumor molt petit i sempre, per suposat, després d'ahver ofert al pacient i a la seva família qualsevol alternativa possible.



Acufens i/o tinnitus


Els acufens i/o tinnitus, consisiteixen en la percepció per part del pacient de sons en l'interior de l'orella de manera persisitent i són descrits pels pacients com un soroll i/o brunzit molest en l'interior de l'orella. És característic la millora d'audició en ambients sorollosos.


El so provocat en l'interior de l'orella actúa enmascarant el so exterior, provocant així una millora de les capacitats auditives en aquests ambients. Tot i que no dona dolor i no representa per si mateix cap malaltia, el patiemnt perllongat del mateix, pot desencadenar greus problemes de malestar i desordres nerviosos, alterant l'equilibri mental si l'intensitat del soroll percebuda és alta. 


La causa que provoca la presència d'acufens en l'orella és de caràcter orgànic, per tant, el primer pas per poder tractar els acufens és la determinació d'aquesta causa orgànica per poder aplicar, en conseqüència, un tractament que alliberi les molèsties auditives al pacient. Per determinar l'origen de les molèsties, és necessari anar més enllà de la simple exploració, es necessita recollir informació precisa i profunda del pacient i les seves dolències, pel que és molt important la realització d'una història clínica específica.


Inicialment descartarem la presència de malalties de caràcter sistèmic, com serien l'hipertensió, diabetis, alteracions neurològiques, etc. realitzarem les següents proves:


  • Audiometria tonal liminar
  • Audiometria tonal supraliminar
  • Acufenometria: es realitza de la següent manera:

              - Igualació i/o trobar la freqüència de l'acufen

              - Inhibició residual

              - Gràfiques d'emmascarament

  • Nistagmegrafia
  • PEATC
  • OAE
  • Radiologia

Existeixen diversos tipus d'acufens:


Acufens objectius: aquest tipus d'acufen es representa amb un so pulsant, rítmic, a compàs del pols, això és així degut a l'origen del so que el provoca. L'artèria caròtida i la vena iugular pasen aprop de les estructures auditives, el so és provocat pel pas de la sang juntament amb la cavitattimpànica i laberint ossi. La intensificació de la percepció d'aquest so pot ser deguda a canvis de la pressió arterial, trastorns de la circulació, etc.


La presència d'acufens objectius pot ser deguda a l'existència de tumor glòmic timpànic, tumor glòmic iugular, fístula arteriovenosa, Bucle vascular en el CAI o estenosi carotídia.

Acufens subjectius: a diferència de l'anterior, en acufens subjectius no existeix presència de soroll real provocat per factors externs. Es tracta de la percepció o sensació del pacient sobre aquest so, això pot estar provocat per qualsevol lesió de la via auditiva com ara taps de cera i otitis (per diferència de pressió i/o ressonàncies internes), zones mortes de la còclea, lesions del nervi auditiu, lesió de vies auditives altes, etc.


Són els més freqüents i els que més ens interessa als audiòlegs ja que, van molt relacionats amb la pèrdua auditiva.