Rehabilitació en la presbiacúsia


Introducció


La pèrdua auditiva derivada del pas del temps o presbiacúsia, requereix d'una especialització concreta, ja que ens trobem sovint amb persones que a més a més de les dificultats per sentir-hi, poden referir d'altres trastorns o patologies adquirides o neurodegeneratives. Això determina en gran mesura la forma d'abordar el tractament rehabilitador.

 

No obstant però, l'abordatge diagnòstic i el tractament rehabilitador seran idèntics al de qualsevol adult jove, el que si pot canviar però, és el pronòstic, ja que la menor plasticitat cerebral i d'altres factors que poden o no ser-hi, determinaran l'èxit final del tractament.

 

Les dades demogràfiques orienten cap a un envelliment generalitzat de la població, especialment a partir dels 80 anys. Aquest fet s' ha transformat en un dels problemes més rellevants als països occidentals, el qual ha donat a les patologies associades a l'envelliment una nova dimensió, la qual obliga a modificar i adaptar els sistemes de finançament sanitaris.

 

És precís conèixer les característiques de l'envelliment en totes les seves facetes. Cal conèixer algunes de les enfermetats amb afectació motora, sensorial, cognitiva, i la situació socioeconòmica la qual tindràn repercussió directa durant la rehabilitació de la pèrdua auditiva en el pacient ancià.

El 24% de la població major de 65 anys pateix problemes de comunicació de causa auditiva (M. Bonet).

 

Davis i cols., van demostrar que amb l'edat es deteriora l'audició. A partir dels 40 anys, es perd una mitja de 5 a 6 dB per dècada, de forma contínua i gradual, en el 97% de la població. Entre els 40 i els 64 anys, la pèrdua s'incrementa en 3 dB per dècada. A partir dels 65 anys s'incrementa a 9 dB per dècada.

 

Segons Hinchcliffe, la causa del deteriorament intrínsec pot ser degut a defectes mecànics (degeneració timpanosicular, hiperostosi del tracte espiral o atrofia del lligament espiral), neurosensorials (degeneració cel·lular de la còclea, del gangli espiral, de les vies auditives ascendents i descendents o del còrtex auditiu), circulatoris (arterosclerosi o atrofia de l'estria vascular) o bioquímics (diabetis, defectes de la síntesi del calci, etc.). Tot això pot derivar en presbiacúsia, considerant l'exposició al soroll com un factor extrínsec coadjuvant determinant. 

 

La vellesa no és una malaltia tot i que amb l'edat es desenvolupen discapacitats degudes a processos crònics originats per l'envelliment.

 

S'entèn per envelliment totes les modificacions morfològiques, psicològiques, fisiològiques, bioquímiques que apareixen en l'organisme com a conseqüència del seu funcionament en el temps.

 

Per a Brotman (1982), les persones que sobrepasen els 65 anys pateixen 2 vegades més discapacitats, 4 vegades més de limitacions, van al metge un 42% més sovint i les seves estades hospitalaries són un 50% més perllongades.

 

L'envelliment suposa l'aparició de canvis irreversibles que afecten a cèl·lules, teixits i òrgans o a la totalitat de l'individu secundaris al pas normal del temps.

 

Des de un punt de vista mol·lecular, els radicals lliures actúen com potents agents antioxidants i són una causa d'envelliment al combinar-se amb mol·lècules essencials, com el DNA i proteïnes a les quals desactiven.

 

Una altre conseqüència de l'oxidació és la impregnació dels òrgans vitals per pigments del citoplasma cel·lular. Aquests pigments lipídics s'incrementen amb l'edat i interfereixen en les funcions cel·lulars.

A nivell cel·lular, els canvis atribuits a l'envelliment poden considerar-se conseqüència d'un programa genètic, donat que el desenvolupament i la maduració biològica sembla ser control·lada per senyals procedents de certes estructures profundes (DNA i RNA), amb el que el fracàs cel·lular o de les funcions de certs òrgans en determinat moment tindria a veure amb una programació prefixada (Hayflinck, 1983). 

 

Respecte als òrgans, s'han desenvolupat diverses teoríes que fan referència a les modificacions que l'edat pot produïr en els sistemes d'autoimmunitat, que perdrien la seva eficàcia amb el pas del temps, a la vegada donarien origen a la formació d'anticossos els quals actuarien sobre les pròpies cèl·lules.

 

Per tant l'envelliment suposa:

 

1. Disminució de les capacitats de reserva de sistemes i òrgans.

 

2. Disminució del control homeostàtic.

 

3. Disminució de l'adaptació a agressions de l'entorn.


Causes de l'envelliment i la seva repercussió sobre el cervell