Rehabilitació audiològica en adults


PRINCIPIS FONAMENTALS


Les ajudes auditives com els audiòfons o l'implant coclear, no solucionen al 100% la deficiència auditiva, sobretot en aquells casos d'hipoacúsia pregona. L'adaptació de l'audiòfon o l'implant coclear és només el primer pas per tal d'iniciar el procés rehabilitador.

 

En tot tractament rehabilitador per excelència, cal també utilitzar la lectura labial i la integració bisensorial (auditiva-visual). Hem de tenir clar que una gran part de la comunicació oral es planteja per via visual. Nombrosos elements visuals modifiquen el significat del missatge, donen pistes respecte a les intencions i actituts de l'interlocutor, permeten adelantar-se a l'úbicació de l'interlocutor principal o permeten, en general, complementar les errades de la via auditiva.

Cal tenir en compte:

 

1. L'entrenament auditiu no és l'únic objectiu.

 

2. L'adult amb deficiència auditiva busca ajuda per a comunicar-se i per a enfrontar-se als conflictes emocionals associats a la deficiència auditiva (Montgomery, 1993).

 

3. Les conseqüències de la sordesa (efectes auditius o no-auditius en un pacient) són difícilment previsibles (Erdman, 1993). Han de centrar la teràpia una vegada identificats.

 

4. És difícil aprendre a entendre en ambients sorollosos.

 

5. S'apren fent i practicant, no escoltant consells sobre que fer o què practicar.

 

6. El canvi de comportament i actituds es produeix en presència del grup (més que individualment amb el terapeuta).

 

En teràpia s'ha d'entendre tant les conseqüències auditives com les no-auditives. Per això, l'entrenament auditiu no deu ser sempre l'objectiu principal de la teràpia. En pocs casos el pacient pot demandar solament aquest tipus d'ajuda però, en general, l'adult amb deficiència auditiva busca ajuda per enfrontar-se als conflictes emocionals generats per la deficiència auditiva. 

 

Les conseqüències de la deficiència auditiva, com en el cas de qualsevol deficiència, no són sempre predecibles. És precís procedir a l'identificació sistemàtica dels efectes auditius i no-auditius de la deficiència auditiva per que el coneixement dels problemes permetrà centrar adequadament la teràpia.


REQUISITS


Segons Erdman, 1993:

 

1. Crear les condicions terapèutiques per a permetre el canvi.

 

2. Integrar al pacient en el procés.

 

3. Identificar els problemes de comunicació i les possibles solucions.

 

4. Organitzar un programa de rehabilitació.

 

5. Control·lar els beneficis i l'acceptació de la teràpia proposada.

 

Identificació de problemes

 Consciència del problema.

 Conductes adaptatives (introversió, evitació, etc.).

 Responsabilitat (desplaçament, negació, etc.).

 Estratègies de comunicació.

 Ajustos personals (desànim, autoacceptació, ansietat, estrés, etc.).

 Actituds dels altres, a casa, a la feina, l'oci, etc.

 

Cercar informació sobre com el pacient veu el seu problema auditiu, resulta de gran utilitat de cara a fer-nos una idea de quin és el seu grau de conciència i de si esta preparat per iniciar el tractament posteriorment a l'adaptació auditiva. Un pacient que nega la seva dificultat, sempre serà més difícil de portar.

 

Altres factors

 Factors contextuals:

 

- actitud familiar i de l'entorn social.

- polítiques d'ajuda, barreres i facilitadors.

 

 Factors individuals:

 

- salut general, altres limitacions físiques o sensorials.

- competència lingüística, habilitats cognitives i visuals.

- personalitat, motivació, expectatives.

- història, situació social i vocacional.

 

Identificar factors individuals o de l'entorn que puguin estar influenciant en les conseqüències de la sordesa és de gran importància. L'identificació d'aquests factors, juntament amb l'identificació dels problemes, permet personalitzar el programa de rehabilitació i definir possibles necessitats en quan a l'utilització de les ajudes tècniques auditives. 


Bibliografia